A l’esquerra, detall de la Visitació, Saltiri d’Ingeborg de Dinamarca, reina de França, principis del segle XIII. Chantilly, Musée Condé, Ms 9, f.15r. A la dreta, simulació del fons daurat de l’escena de la Visitació del Frontal d’altar de Lluçà, entre 1210 i 1220. MEV 4
JUDIT VERDAGUER
L’or en les manifestacions artístiques religioses de tots els temps sempre ha tingut un caràcter altament simbòlic, ja que el valor lumínic de l’or s’ha considerat una metàfora del món celestial i de la llum de Déu. A més del seu aspecte simbòlic, també s’ha valorat la riquesa material d’aquest metall, considerant-lo històricament com el més valuós per revestir els objectes sagrats dels temples. S’emprava per a la orfebreria, per daurar les pintures i miniatures i fins i tot per recobrir els fils dels teixits litúrgics.
La tècnica del daurat en full o pa d’or ja era coneguda per egipcis i sumeris, i el seu ús apareix vinculat a la divinitat en l’Antic Testament quan Moisès dictamina que els materials que han de revestir l’Arca de l’Aliança han de ser l’or pur i les gemmes precioses. Sembla que la tècnica del daurat es va transmetre d’Orient a Occident a través de l’Imperi Bizantí, sigui amb els viatges dels artistes bizantins que haurien fet arribar aquesta tecnologia als tallers occidentals, o sigui a través del contacte directe dels llatins amb la tradició oriental a traves de les Croades.
Degut al seu alt cost, l’or no es podia emprar de forma habitual en la decoració artística i per tant se’n produïa una imitació “barata” anomenada colradura que consistia en substituir les làmines d’or per altres de metalls menys nobles, com la plata o principalment l’estany. Aquestes làmines es recobrien d’un vernís o colra feta de resines naturals, barrejades amb pigments o colorants orgànics que els hi donaven la tonalitat daurada.
La colra es podia realitzar amb gran varietat de substàncies, especialment amb colorants orgànics amb càrregues d’alum que s’aplicaven damunt l’estany amb diferents substàncies adhesives, com podien ser les coles de pells d’ animals o l’oli, fonamentalment de llinosa o nous. De vegades s’hi afegien també dissolucions de resines.
Els colorants orgànics emprats per colrar podien tenir diferents tonalitats en funció a l’aparença que es volés donar al daurat. Normalment solien ser grocs obtinguts de colorants com el safrà o la gualda ; vermells si s’utilitzaven la sang de drago o la granza, o verds si s’usaven els àloes.
En els tractats de tecniques artístiques altmedievals, com el Mappae Clavicula (s.IX), se’ns descriu que les làmines d’estany s’havien de banyar en vinagre i alum i colrar amb safrà i orpiment, barrejats amb oli de llinosa, cola de pergamí i herbes regurgitades, a fi de donar-li el to daurat. També, el monjo Teòfil en el seu receptari De diuersis artibus (s.XII) recomanava daurar l’estany, amb l’escorça groga de les branques de fusta podrida, el safrà, el vi vell o la cervesa.
Simulació dels daurats (colradura d’estany) dels frontals romànics analitzats
Malgrat que els daurats originals en la majoria de pintures romàniques ja no són visibles, hem localitzat estany en els frontals romànics de Puigbò, Espinelves i Lluçà amb l’ajut de les tècniques d’anàlisi de laboratori. D’entre ells, l’exemple més espectacular és el de Lluçà, en el que a més de trobar estany en la màndorla de la Verge, també se’n ha localitzat en els fons de la composició.
Pintar fa mil anys. Els colors del romànic 