Una exposició i molt més

El diumenge 14 de desembre va finalitzar al Museu Episcopal de Vic (MEV), l’exposició “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic”. Aquesta exposició que ha volgut explicar amb el màxim rigor i pedagogia qui eren i com treballaven els pintors del romànic. Tot i això ha anat molt més enllà. Impulsada pel MEV, “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic” ha estat una eina per difondre la tasca d’investigació que s’està fent des del Magistri Cataloniae, projecte de recerca de la UAB que compta amb la participació de diferents agents, entre ells el mateix museu.

En aquests quasi 7 mesos d’exposició s’han realitzat activitats de tot tipus que han tingut una vessant estrictament científica com el Simposi celebrat al 7 i 8 de novembre o la publicació “Pintar fa mil anys: els colors i l’ofici del pintor romànic”, editada per la UAB i que es podrà adquirir les pròximes setmanes. Però també s’ha adreçat a un públic generalista com en les visites comentades o en activitats com els tallers de demostració de la tècnica del tremp d’ou que, tot i no ser d’un ús majoritari, s’utilitzava en el romànic i continua viva.

L’exposició ha estat i és, com tot museu, una eina viva. Un exemple d’aquest aspecte és aquest blog. Era la primera vegada que el MEV feia un blog com a eina complementària a una exposició. L’experiència ha estat positiva i no es descarta tornar a utilitzar el blog com a eina per complementar continguts a l’activitat de l’exposició. Més enllà de valoració subjectiva, els col·laboradors del blog deixen un material que perdurarà a la xarxa i que serà accessible per tots aquells amants de l’art i per aquells que encara els apassiona saber qui pintava en el romànic.

Els daurats en la pintura sobre taula romànica

A l’esquerra, detall de la Visitació, Saltiri d’Ingeborg de Dinamarca, reina de França, principis del segle XIII. Chantilly, Musée Condé, Ms 9, f.15r. A la dreta, simulació del fons daurat de l’escena de la Visitació del Frontal d’altar de Lluçà, entre 1210 i 1220. MEV 4

JUDIT VERDAGUER

L’or en les manifestacions artístiques religioses de tots els temps sempre ha tingut un caràcter altament simbòlic, ja que el valor lumínic de l’or s’ha considerat una metàfora del món celestial i de la llum de Déu. A més del seu aspecte simbòlic, també s’ha valorat la riquesa material d’aquest metall, considerant-lo històricament com el més valuós per revestir els objectes sagrats dels temples. S’emprava per a la orfebreria, per daurar les pintures i miniatures i fins i tot per recobrir els fils dels teixits litúrgics.

I Simposi Magistri Cataloniae: “Artista anònim, artista amb signatura. Identitat, estatus i rol de l’artista en l’art medieval”

El simposi Magistri Cataloniae es va fer el 7 i 8 de novembre a la UAB i al MEV (a la foto)

CARLES SÁNCHEZ

El passat 7 i 8 de novembre la Universitat Autònoma de Barcelona i el Museu Episcopal de Vic van acollir una trentena d’especialistes en l’art medieval per discutir al voltant dels resultats obtinguts després de 3 anys d’investigació en el marc del projecte de recerca Magistri Cataloniae. El Simposi, que ha tingut més d’un centenars d’inscrits, ha comptat amb la participació d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, com Manuel Castiñeiras, director del projecte, però també d’altres universitats catalanes, europees i importants institucions museístiques i del patrimoni, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el propi Museu Episcopal de Vic. Entre els ponents forans cal destacar el professor Michele Bacci, de la Universitat de Freiburg (Suïssa), reconegut especialista en l’estudi de les relacions artístiques i culturals entre el Mediterrani Oriental i l’Occidental; Avital Heyman, del Museu d’Israel a Jerusalem, experta en el període de les croades; Marco Rossi, de la Universitat Catòlica de Milà (Itàlia), un dels màxims estudiosos de la pintura llombarda, així com Jacqueline Leclercq-Marx, de la Universitat Lliure de Brussel·les, una de les medievalistes més sòlides del panorama europeu.

Frontal d’altar de Santa Maria de Lluçà

Frontal d’altar de Santa Maria de Lluçà. Mestre de Lluçà, 1210-1220 (MEV 4)

MANUEL CASTIÑEIRAS

L’altar de Lluçà és una de les peces més complexes de la pintura sobre taula catalana, tant per la seva tipologia estructural com per la seva tècnica pictòrica. L’obra està formada per un frontal i dos laterals, i va ser realitzada entre 1210 i 1220, poc després de la finalització de les obres de l’església i claustre de la canonja de Santa Maria de Lluçà.

El frontal de Sant Martí de Puigbò

Frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò. Taller de Ripoll, 1120-1150 (MEV 9)

MANUEL CASTIÑEIRAS

Aquesta obra que procedeix de l’església de Sant Martí de Puigbò, actualment pertanyent a la parròquia de Gombrèn (El Ripollès), fou cèlebre en la historiografia artística catalana més pionera per considerar-se un dels exemples més antics dels frontals pintats a Catalunya. La seva tècnica, estil i iconografia és molt propera a la del baldaquí de Ribes i la taula d’Esquius, encara que la seva execució revela una mà menys destra, sempre però dins del taller de Ripoll. La seva realització a l’abadia no presenta cap dubte, ja que les escenes funeràries de la banda dreta són molt semblants als relleus de la tomba del comte Ramon Berenguer III (+ 1131), una obra realitzada a Ripoll pels mateixos anys.

El Baldaquí de Ribes

El Baldaquí de Ribes. Museu Episcopal de Vic. Taller de Ripoll, 1119-1134 (MEV 3884)

MANUEL CASTIÑEIRAS

Aquesta obra és, en realitat, el fragment del sostre d’un baldaquí. Amb aquest nom es coneixia un tipus de mobiliari litúrgic que es col·locava a l’altar per centrar l’atenció dels fidels. A Catalunya n’hi ha dos tipus: el baldaquí-templet, que estaria composat per una estructura que es recolzaria sobre quatre columnes (ciborium); i el baldaquí-plafó (laquelaria) que consisteix en un sostre enlairat sostingut per una estructura formada per una biga davantera i dues travesseres que s’endinsarien en la paret de l’absis (fig.1). Encara que tradicionalment s’ha pensat que el fragmentari baldaquí de Ribes seria un exemple primerenc del tipus baldaquí-plafó, en el transcurs de les recerques dutes a terme per aquesta exposició s’ha plantejat la possibilitat que fos el sostre d’un baldaquí-templet com el que descriu el monjo Garsies a Sant Miquel de Cuixà.

Identificació dels materials. Part 2. Aglutinats i laques

Detall del baldaquí de Ribes. Museu Episcopal de Vic

MAJO ALCAYDE

Tal com varem comentar al post anterior, la identificació dels materials constitutius de l’obra és important tant des del punt de vista del coneixement de les tècniques artístiques, com també per a la seva conservació i restauració.

A la primera part, es fa referència al mètode que seguim per analitzar els pigments minerals. Però per tal de poder aplicar-los formant una capa contínua i adherida al suport, a excepció de la tècnica al fresc, cal la presència d’altres compostos: els aglutinants orgànics.

Habitualment, com aglutinants es feien servir productes que els pintors tenien al seu abast, com ou, caseïna de la llet, col·lagen que extreien d’animals (conill, peix), oli… i els aplicaven separadament o també barrejats entre ells.

L’elecció de l’aglutinant depèn del paper específic que ha de complir, que ha de ser cohesiu i adhesiu dels pigments. Ha de tenir la viscositat adequada que faciliti la seva aplicació, i ha de ser flexible i també resistent químicament per garantir la seva estabilitat. Per altra part, els aglutinants de la capa pictòrica també han de ser transparents i evitar interferències de colors amb els pigments.

A més hi ha altres compostos orgànics que també empraven, com són les laques, vernissos o resines. Les laques són colorants extrets de plantes o animals, que s’aplicaven també a la capa pictòrica. Els colorants havien d’estar dipositats sobre alguna substància que els donés cos, com l’alúmina.

Identificació dels materials. Part 1. Els pigments

Imatge de l’extracció d’una micromostra de color blau del Frontal d’Espinelves

MAJO ALCAYDE

Quan observem una obra d’art a més d’admirar la bellesa del conjunt, l’equilibri de l’escena i la delicadesa dels traços i harmonia dels colors, també ens preguntem quina història hi havia darrere, què ens volia explicar l’autor o el comitent de l’obra. Per tal de resoldre aquests dubtes, són els historiadors de l’art els que ens ho van explicant, tal com veiem a aquest blog amb l’equip de Magistri Cataloniae, aprenem dia a dia una mica d’història que desvetlla alguns secrets del passat.

Tanmateix, bé per la meva formació o per simple curiositat, crec que també ens preguntem, com ho ha fet? Quins materials ha fet servir el pintor per obtenir aquesta tonalitat o l’altra?

Gràcies a l’estudi de les tècniques artístiques i als tractats de pintura medieval, ja sabem de quines eines disposava l’artista del romànic, quins colors feia servir i de quins minerals o plantes podia obtenir-los… però quan ens situem davant d’una obra en concret, com analitzem els materials?

El Mestre d’Espinelves

Frontal d’altar de Sant Vicenç d’Espinelves, ca 1187. © Museu Episcopal de Vic ( MEV 7)

CARLES SÁNCHEZ

El frontal d’altar «de la Mare de Déu i els Profetes» (MEV 7) ha estat tradicionalmentatribuït a l’anomenat Mestre d’Espinelves, un pintor possiblement instruït en el taller catedralici de Vic a qui també s’atribueixen les pintures murals de Sant Tomàs Becket conservades a l’església de Santa Maria de Terrassa,així com un fragment de pintura mural procedent de la catedral vigatana (MEV, 9702).Recollint el testimoni de Ch.L. Kuhn, que va subratllar el parentiu formal entre les pintures de Terrassa i el frontal d’altar, W.W.S Cook i J. Gudiol van establir una única identitat per a les dues obres, que van atribuir al “mestre d’Espinelves”, un «fresquista en Tarrasa y pintor de tablas en el taller que produjo el frontal de Espinelvas, probablemente el de Vich, el caso más evidente de la doble actividad llevada a cabo con perfecto conocimiento de técnica en ambos casos».

Els colors de l’alquímia: Els pigments artificials

JUDIT VERDAGUER

Un color vermell conegut com a vermelló es realitza per l’alquímia i es prepara en un alambí. Seria massa tediós explicar-los els meus mètodes i receptes. La raó? perquè se’n pot trobar moltes receptes, sobretot si un es fa amic dels frares.
Il’libro dell’arte de Cennino Cennini (pintor italià c.1370-c.1440)

Popularment es considera l’alquímia com una filosofia hermètica i esotèrica que cercava la pedra filosofal per transmutar els metalls en or i aconseguir l’elixir de la vida eterna. Tanmateix, els alquimistes, amb els seus experiments que empraven la tecnologia del foc i els efectes dels àcids i àlcalis per transformar la matèria, van ser els veritables precursors de la química actual.